miércoles, 8 de septiembre de 2010

santísima trinidad

Mai no preguntis
qui ets. A cada moment canviaries
dins el mirall.
Defuig els ulls que saben.

Salvador Espriu


Tuve la ocasión de meterme en el tren. Bajo el espejo de su chapa.
Fue hace más de un año aquello. Ahora me meto en Ovidi Montllor y en Salvador Espriu.
El tren siempre fluye, siempre despierta destinos. La imagen del tren juega a amagarme. En una de esas me confío y me da.
El porcentaje de lo que huye, la escasa pero ferrea esperanza, la raíz a la que poco a poco nos vamos destinando: quizás sean estos los puntales de mi santísima trinidad.





Formes i paraules (VI-XI)
(Salvador Espriu - Ovidi Montllor - Toti Soler)

VI

Mai no preguntis
qui ets. A cada moment canviaries
dins el mirall.
Defuig els ulls que saben.

VII

Des de quin dubte,
en quin moment les formes
son canviades?
L'aire del vespre calma
el nou dolor dels arbres.

VIII

Càlides aigües
a mars de noms exòtics.
Entre la pedra i l'arbre,
m'ets un vague concepte,
remor suau, paraula

que seguim per països
distants. I mai no diuen
ençà d'enlloc.

IX

Si vols, si penses
la guanyada riquesa
de les imatges,
duràs sense recança
als llavis un somriure.

X

Estiu. La dansa
de joves dones nues
parada dintre
la quietud que vinclen,
pontant al sol, rams d'arços.

XI

El prat, les herbes
s'oferien a l'ample
repàs de nues
formes de dones joves
al bat del sol esteses.